El football va arribar a la nostra ciutat la temporada 1916-1917, quan es va conèixer que en molts dels col•legis del pares Escolapis de la capital catalana es jugava un esport que consistia en xutar una pilota i intentar posar-la dins d’una porteria, els Pares Escolapis de Balaguer van fer-se amb una pilota de goma i s’emportaven els seus alumnes, cada dijous a la tarda, a un camp ubicat al darrera del convent de Sant Francesc (a la vora de l’actual Teatre Municipal).
Fou llavors quan els joves balaguerins havien format un grup cultural-esportiu anomenat “la colla de la Ronya” que ben aviat va instaurar una secció dedicada al football.

Corria l’any 1922, i la Deportiva, sense saber-ho estava escrivint els primers capítols de la història del football a la nostra ciutat. Van ser molts els jugadors que formaren part d’aquells equips de la segona dècada del segle XX. Jaume Serra, considerat el millor porter provincial de tots els temps, els germans Juny, Solà, Breu, Fusté, Tuca, Sumalla, Rialp, Balagueró, Oliva, Parera, Vilamajó i els germans Lo, provinents de la població de Lécera i que arribaren a jugar fins a sis en un mateix onze, provocant totes les anècdotes que es poden imaginar.

Des del 1935 fins acabada la guerra civil es va deixar el camp de can Escrivà i es traslladaren al que tenien els pares Escolapis a dalt al secà. Allí destacaren alguns jugadors com Botines, Boter, Favet i Solé entre d’altres.
Acabada la guerra, els joves del Front de Joventuts van retornar al camp de l’Escrivà amb el Dr. Cabeceran de president. Però en aquells anys, el football no era el mateix que anys enrera, i poc a poc s’anava morint l’afició a l’esport de la pilota fins que de la mà d’en Duran, van reunir-se a cal Tomàs, a la Plaça del Mercadal, el mateix Duran amb Martí, Rotés, Segalés, Pagès, Sauret, Marqués, Rocaspana i d’aquella reunió en va sortir reforçada la idea de continuar endavant confeccionant-se una gran plantilla amb noms que encara avui es recorden pels aficionats balaguerins. Auberni, Tañà, Vila, Bonjorn, Planas, Claudiano, Cardet, Duran, Mesalles, Altisent, Matamala, Rivelles, Planella, Salud, Esqué, Castells, Xavier, Salla, Mas i Mahonet. Va jugar-se al camp de l’Escrivà durant tota la dècada dels anys quaranta.

Va ser llavors quan Acció Catòlica de Balaguer va crear un equip de football que amb el nom de C.A.R. portaria el nom de Balaguer per tots els camps de Catalunya. La constitució del nou equip va coincidir amb la decisió de la Companyia del Ferrocarril de Mollerussa de desmuntar la línia existent. El C.A.R. va adquirir aquells terrenys per a que el Balaguer hi pogués jugar els seus partits oficials, eliminant el camp de l’Escrivà, on va s’hi va construir la parròquia de Balaguer.
Durant la presidència de Duran, el Balaguer en el seu nou camp on està l’actual, inaugurat l’any 1953, va guanyar els seus primers títols provincials i regionals. L’equip jugava en aquells anys darrers de la dècada dels 40 a Primera Regional.

Amb la presidència de Ramon Roma, el Balaguer va viure, segurament, una de les èpoques daurades de la seva història. Sota la seva presidència es va construir la tribuna del Camp d’Esports i es va plantar la gespa que era l’enveja de la major part dels equips que visitaven el camp balaguerí. Una prova de l’estat immillorable de la gespa es aquella crònica del Diario Español de Tarragona que deia :

…” nuestro equipo a las tres y media de la tarde saltaba en la alfombra del Balaguer”…

No va ser fins la temporada 1984-85 que el primer equip del C.F. Balaguer tornava a quedar campió de la Primera Regional, i aconseguia l’ascens a la nova categoria de Regional Preferent. Jugaven en aquell equip Vergés, Cris, Martínez, Carnicé, Jordi, Ruiz, José Luís, López, Diego, Rodri, Porta, Gonzalvo i Sanuy, entre d’altres.
Aquest equip era molt jove i tenia les idees clares i en tant sols dos anys, va tornar a fer el salt a Tercera Divisió, quedant tercer en la temporada 1986-87.
Era un retorn a la Tercera Divisió que serà històric. Aquell retorn ha donat al club la millor època esportiva de la seva llarga vida. Sota la presidència de Benito Moreno es va arribar a Tercera Divisió i posteriorment amb Catalino Tenorio, l’equip va fer-se respectar com un dels equips més senyors i més emblemàtics del futbol català.
Una de les gestes més importants d’aquesta època es va aconseguir la temporada 1990-91, quan Josep Maria Gonzalvo s’estrenava com entrenador de la Tercera Divisió, amb un equip de nois, la majoria d’ells de Balaguer, molt joves i sense experiència a la categoria. Van fer una primera volta desastrosa, ocupant la zona de descens a la finalització de la primera volta. Es parlava de destitució del tècnic, però Catalino Tenorio confià en aquell Josep Maria Gonzalvo que faria la millor segona volta de la seva vida, amb cap derrota i guanyant, per primera vegada a la història, el Campionat de Tercera Divisió, i guanyant-se el dret a fer el play-off d’ascens a Segona Divisió B.

La temporada 2000-2001, serà recordada segurament, com la més important de la història del club.
Tot i que l’equip va guanyar els sotscampionat de la Tercera Divisió Catalana i que va caure en els play-off per motius similars als que havia patit l’equip a finals de la dècada dels 60, amb arbitratges nefastos i intents de compra de partits per part del Ciudad de Múrcia, equip que finalment va aconseguir l’ascens, serà recordada la data del 13 de juny del 2001, en que l’equip balaguerí, capitanejat per Juanjo Tenorio, va guanyar la 12ª Copa Catalunya, davant del primer equip del F.C. Barcelona, al Camp Municipal d’Esports de Lleida. El partit va finalitzar amb empat a dos gols, mentre que a la tanda de penaltis els homes de Carles Viladegut s’imposaven al de Carles Rexach per 4-3. Els dos gols del Balaguer van ser aconseguits per Jaume Campabadal i Marcos Novo, mentre que els del Barça van ser marcats per Luis Enrique i Xavi.