Avui farem l’entrevista a Isaac Solanes, un jugador de casa i un dels capitans del CF Balaguer. Isi ha passat per totes les categories del club, des de l’escola fins arribar al primer equip. Isaac va passar una temporada fora de Balaguer, concretament a l’Alcarràs, i després d’un any va tornar per consolidar-se al primer equip i ser un dels líders d’aquest grup. Ara està amb un gran moment de forma, de fet, aquest cap de setmana va ser l’autor del gol que va donar la victòria a l’equip vermell després de 4 partits sense guanyar. Ara sabrem més coses d’ell.
Actúa ahora y dile adiós a las imperfecciones y al acné con Accutane.
 

 

– Ets un jugador que portes molt temps al primer equip. De totes les temporades al club, quin any t’ho has passat millor?

Cada any té les seves parts més positives i les més negatives, però amb el pas del temps només recordes el millor. Si hagués de destacar alguna, destacaria les dos salvacions ‘in extremis’ que he viscut: la d’Emili a tercera, i la de Joan Roca de fa dos anys als últims minuts de l’últim partit de lliga.

 

– Com ha evolucionat Isaac dins el camp i dins el vestuari?

Els anys passen i evidentment els jugadors evolucionen, et fas gran i canvien coses (menys per Juanjo Tenorio, que per ell no passen els anys). Un dia et dones compte que portes molts més minuts a l’esquena que la majoria de la plantilla, i en comptes de rebre consells, ets tu qui has d’ajudar als joves com havien fet amb tu anys enrere. Em conformaria en ajudar als joves i al equip la meitat que ho van fer amb mi jugadors com Juanjo, Menchón, Parra, Campabadal, entre altres.

 

– Podries explicar alguna anècdota que has viscut dins del vestuari del Balaguer?

Un dia, minuts abans d’un partit en que sortia titular, estava tan nerviós qu no podia aguantar la cua al wc i em vaig pixar a les dutxes. En Campabadal em va agafar pel coll i em va dir: “Avui et perdono perqué faràs gol, però no ho facis mai més”. Efectivament aquell partit vaig marcar el meu primer gol amb el primer equip del Balaguer.

 

– Ets un dels jugadors que va viure una època molt negra dins el club. Com vas viure aquells anys com a membre de la plantilla?

Va ser una època dura en què jugar sense cobrar, entrenar sense material, etc, estaven a l’ordre del dia. La majoria de jugadors van haver de marxar, i ens vam quedar molt mermats d’efectius. Un final d’any horrible amb el descens de tercera divisió, és un dels pitjors records que tinc. Tot i això, crec que aquests anys durs, han format una pinya i una capacitat de sofriment al vestuari, que és la que ens permet treure partits difícils endavant actualment. Crec que aquests anys problemàtics ens han fet madurar més ràpid com a equip.

 

– Quin entrenador és el que t’ha marcat més com a jugador?

Sens dubte Emili Vicente. Potser perqué és el que he tingut més anys. Però des del meu punt de vista, la seva manera de viure el futbol, la seva manera de motivar els jugadors, i la seva bondat, és atípica en el gremi d’entrenadors. Guanyar-te el respecte de tothom des de la humilitat i el treball, sense aixecar mai el to de veu ni traicionar els seus principis, és d’admirar.

 

– Quin jugador et miraves quan eres petit?

De petit recordo que els diumenges que jugava el Balaguer a casa, era un gran dia. Ademés, no recordo veure perdre el Balaguer a casa, de veritat, sempre guanyaven. Els jugadors que més em mirava eren Jaume Martínez, Juanjo Tenorio, Roberto Martínez (que hem va fer un parell d’anys d’entrenador a la base, per cert), entre d’altres com Josan, Emili, Campa, Alías…

 

 – Després d’aquesta mala ratxa que està vivint l’equip, quin missatge dónes a l’afició?

La mala ratxa s’ha acabat am xixarraco de isi!!!!

 

– Què els diries als joves jugadors de la comarca i de l’Escola del Club de Futbol Balaguer que aspiren a arribar al primer equip?

Que s’ho passin bé jugant a futbol, que estiguin preparats per passar èpoques més dures com a jugador, ja que passar de juvenil al primer equip significa perdre pes dins l’equip. Però s’ha de tenir paciència, perquè si poses la il·lusió i l’esforç que cal, al final el futbol el torna el que li has donat. No cal res més per arribar al primer equip del Balaguer que il·lusió, esforç i constància. Jo en sóc un (Ambien) exemple.