Avui sabrem una mica més d’Alfred Peguero, el jove porter del Balaguer.

Després de formar part de la base del club i marxar a diferents equips de gran prestigi, fa tres anys que va tornar, ja al primer equip, on ha fet unes temporades increïbles que han fet que la gent el nombrés com a l’àngel de l’equip. Les seves grans actuacions han permés que el Balaguer com a equip salvés la categoria en anys complicats i fes una gran campanya la temporada passada. El major èxit d’Alfred però, va ser el reconeixement que va tenir al proclamar-se Zamora de Primera catalana la temporada passada, amb només 20 anys.

Tot seguit descobrirem més coses sobre ell, on ens explicarà que l’esforç, la constància i el treball són les claus dels seus èxits.

– Explica’ns una mica com va ser el teu passat, i el que has hagut de passar fins arribar on has arribat amb el CF Balaguer?

Bé, vaig començar a jugar al Balaguer quan tenia 5 anys en la categoria Prebenjamí. Vaig créixer entrenant i jugant al Maracaná i quan era Infantil de primer any vaig sortir del Balaguer. Em van oferir una bona categoria a l’EF Tàrrega i en aquells moments a casa vam decidir que allò era la millor opció. Després de tres anys al Tàrrega on vaig aprendre moltes coses, vaig anar al Lleida Esportiu on vaig tenir l’oportunitat de disfrutar entrenant amb jugadors i porters de Segona B i dels quals vaig aprendre molt. L’últim any de Juvenil al Lleida el vaig disfrutar molt però tenia clar que el meu club era el CF Balaguer i així va ser, vaig tornar a casa, al club on sempre havia volgut jugar.

El primer any extraesportivament va ser molt dur però dins del camp vaig aprendre com mai, em vaig adaptar a la categoria ràpidament i crec que és la base del que sóc ara mateix. La temporada passada vam fer una bona campanya on vaig poder seguint disfrutant de minuts i aquest any encara està per veure, queda molt.

-. Quin rol tens dins l’equip?

El meu rol és molt senzill, com el de tots els porters. He d’estar els 90 minuts concentrat i atent per intentar que no em marquin cap gol. Els meus companys corren i s’ho deixen tot dins del camp, jo físicament no em puc buidar però si que cada acció que està a prop de la nostra àrea ho dono tot per ells.

-. Diuen que la vida de porter és solitària i d’un altre món. Ens podries explicar com viu la vida l’Alfred a la porteria?

És ben cert que és solitària ja que he de celebrar tots els gols jo sol, no em puc abraçar amb ningú. Abans he comentat que els meus companys es buiden físicament però els porters tenim un component també molt important, el psicològic. Psicològicament és molt dur ser porter ja que en els gols rebuts totes les mirades van cap a tu, un error del porter et costa un gol i això es veu molt. Però bé, jo sóc bastant tranquil jugant, sé que els meus companys i l’entrenador confien amb mi i això em transmet molta seguretat a l’hora d’estar a la porteria.

-. Després d’aquestes últimes derrotes, com veus l’equip?

El veig millor que mai. Dins del vestidor estem convençuts que les coses sortiran bé i per això en aquests moments estem més units que mai. S’està entrenant amb molta intensitat i amb ganes de tornar a donar una alegria a l’afició i a nosaltres mateixos. El millor que tenim és la unió del vestuari, i així va quedar demostrat tant fa dos temporades com la passada. Jo confio molt que ho tirarem endavant i espero que els aficionats també hi confiïn.

-. Vas ser el porter Zamora de l’any passat. Després de les teves grans actuacions aquest any, és un repte per tu tornar a ser-ho?

És cert que vaig ser el porter menys golejat l’any passat i gran part va ser gràcies a l’equip. Va ser una gran experiència per mi però en aquests moment no em poso cap tipus de pressió per

tornar a ser-ho. M’encantaria repetir-ho perquè voldria dir que un any més hem sigut molt sòlids defensivament, el qual significa que l’equip estaria a dalt amb aspiracions.

-. Que hauria de millorar Alfred?

Es pot millorar tot i com que sóc jove crec que encara tinc marge per a fer-ho. Però ara per ara hauria de controlar millor algunes situacions amb la pilota als peus, ja que de vegades els nervis amb els peus em porten a cometre alguns errors en passades, xuts i sacades.

-. Quin és el jugador més bo amb qui has jugat mai?

M’he trobat amb jugadors molt bons i de tots he aprés una mica. Però em quedo amb aquests anys al Balaguer. Primer de tot amb l’Iban Parra, un jugador amb el que he tingut l’oportunitat de jugar dos anys i ojalà ho haguessa pogut fer més anys, m’ha ensenyat innumerables coses i sempre m’ha ajudat i aconsellat tant dins com fora del camp.

Però tampoc no m’oblido de la parella de centrals més habitual en els partits, Joan i Yeray. Crec que es compenetren a la perfecció i tinc la sort de portar tres anys darrere seu, disfruto moltíssim veient-los jugar.

Tot i això a un equip no el fa un jugador bo, sinó que és el conjunt el que fa destacar més o menys.

-. Quin ha estat des de sempre el teu jugador referent?

Sens dubte Iker Casillas, deixant de banda els seus últims anys que no han sigut els millors amb el Madrid. Vaig créixer veient-lo jugar, salvant al Madrid, i ara Porto, en moltíssimes ocasions amb els seus reflexes, la seva col·locació i la seva intuïció.